Un somni visionari, Jean-Pierre Gauchi (2014)

Pantalla de lectures[1]

Als anys vint i trenta del segle XX, la indústria cinematogràfica catalana comptava amb un bon nombre de productores. Malgrat això, la introducció de la llengua catalana i la seva literatura encara era un fet testimonial i les adaptacions cinematogràfiques no eren gaire freqüents. D’aquest període trobem Terra baixa (Fructuós Gelabert, 1907), L’auca del senyor Esteve (Lucas Argilés, 1929) o El café de la marina (Domènec Pruna, 1933).

Durant la Guerra Civil i la dictadura la intenció de seguir avançant es va veure totalment frenada. Madrid es va convertir en la capital de la producció estatal i pocs van ser els projectes que van rebre vist-i-plau. Entre aquests trobem La respuesta (Josep Maria Forn, 1969) adaptació de l’obra de Manuel de Pedrolo M’enterro en els fonaments, Laia (Vicente Lluch, 1970) de Salvador Espriu o el drama religiós La ferida lluminosa (Tulio Domicheli, 1956) de Josep Maria de Segarra. Aquest declivi durarà fins als anys seixanta quan l’anomenada Escola de Barcelona reprèn amb empenta el cinema català amb estètica renovada. Tot i ser un període curt, n’hi va haver prou per recuperar l’interès pel cinema català i formar nous professionals. La col·laboració entre Joan Brossa i diferents membres del grup avantguardista Dau al set amb el realitzador Pere Portabella va donar fruit en quatre treballs de qualitat: No els compteu amb els dits (1967), Nocturno 29 (1968), Vampir-cuadecuc (1970) i Umbracle (1972).

La fi de la dictadura va venir acompanyada de la reivindicació de la cultura catalana. Sobretot es buscava viabilitat econòmica fet que va propiciar l’empenta a les indústries culturals. El camp del cinema no va ser-ne una excepció, tot i que el seu interès inicial va anar disminuint empitjorat per les pèrdues econòmiques i les limitacions del suport institucional.

L’any 1975 es fundà l’Institut de Cinema Català que acollia la majoria de professionals. La voluntat dels directors catalans fou  tant obrir una època d’anàlisi històrica, política i social dels esdeveniments més recents (Ciutat cremada dirigida per Antoni Ribas el 19756) com fer-se més propers al públic amb pel·lícules més juvenils i contestatàries (La nova cançó, L’orgia dirigides per Francesc Bellmunt el 1977 i 1979 respectivament).

Activitats

1.      Busca informació sobre Escola de Barcelona i l’Institut de Cinema Català.

2.      Exemplifica:

a.       Tres actors o actrius catalans

b.      Tres pel·lícules dirigides i realitzades a Catalunya

c.       Tres directors catalans